Des d’abans que arribés el coronavirus a Catalunya i a Espanya, ja sabíem, per l’experiència a altres països, que les residències serien el lloc on amb més gravetat i virulència se’ns presentaria la malaltia.

Així ha estat, i així els mitjans de comunicació s’han encarregat de retransmetre-ho minut a minut. Pensem que és valuosa la feina que s’ha fet de destapar fal·lències i fraus en varis d’aquests centres residencials, ha estat una bona oportunitat per visibilitzar les deficiències humanitàries que s’esdevenen en alguns llocs a favor d’un enriquiment econòmic, que ja existien i que en temps de crisi encara es noten més. D’altra banda, però, ens sentim en deute amb les moltes altres residències que han volgut fer-ho bé, que han fet tot el posible per cuidar les persones que hi viuen o hi vivien i les seves famílies. Aquestes residències, malgrat no han estat protagonistes en els mitjans de comunicació, creiem que no són una minoria. Els avis que viuen o vivien en aquestes residències han estat els últims. Perquè s’ha pensat que ja tenien una infraestructura que els atenia, però aquesta infraestructura no ha estat tampoc tinguda en compte en un primer moment, i moltes d’aquestes residències s’han vist desbordades per l’allau de dificultats en que s’han trobat.

Tot i que poc a poc les institucions s’han anat organitzant per a oferir el suport necessari, els primers dies de la pandèmia en alguns centres s’ha posat de baixa més del 50% del personal, sense equips de protecció que ajudessin a contenir els contagis (tant entre treballadores, com entre avis, com entre avis i treballadores mútuament), sense proves diagnòstiques que permetessin fer sectoritzacions adequades, sense instal·lacions que permetessin fer aïllaments segurs per als residents, sense alternatives de derivació, els telèfons i correus de suport de l’administració no responien, les desinfeccions no arribaven… En aquestes condicions, per molt excel·lent que fos l’equip mèdic, tècnic i humà, no hi havia manera de contenir el virus ni d’evitar el patiment. Les professionals que hi hem estat en primera línia ens hem trobat presenciant impotents durant setmanes escenaris de desolació i conflictes ètics constants que encara avui ens estan passant factura.

Per això donem suport a la crítica cap als centres que amb aquesta crisi han deixat veure la seva poca honestedat, però també demanem que es reconegui la gran feina que s’ha fet a la majoria de residències, treballant a contrarrellotge, sense horaris, atenent més que mai les necessitats físiques de les persones malaltes i sanes, però també les seves necessitats emocionals, relacionals i espirituals que en aquests moments han tingut tant compromeses, sense el reconeixement de “sanitaris” i exposant-nos molt més al contagi, ja que també hem estat nosaltres, junt amb els nostres avis, els últims de la fila.

Esperem que els escàndols destapats serveixin per a que es doni el valor i la dignitat que es mereixen les persones grans que viuen en residències i les seves famílies i que alhora de posar remei des de l’administració es miri i prengui model d’aquests altres molts llocs on la humanitat en el seu sentit més integral ha estat i està al davant de tot.

Clara Prat
Psicòloga de la Residència Olivaret